{{ highlight }}

L’arribada de l’hivern renova la nostra il·lusió i confirma que, quan la neu cobreix els cims de les nostres muntanyes, les nostres estacions es converteixen en l’epicentre de l’esport d’alt nivell. En aquest nou número de la revista RESPIRA, posem el focus en un dels nostres eixos estratègics clau: la competició. Acollir esdeveniments esportius i proves de primer nivell no només projecta i posiciona internacionalment la marca PIRINEU365, sinó que mostra l’excel·lència organitzativa, la professionalitat del nostre equip i la capacitat de les nostres instal·lacions. Des de l’espectacle de l’alta competició fins a l’esquí de base, les nostres estacions demostren que la passió per l’esport viu en perfecta harmonia amb la seguretat i el respecte per l’entorn natural.

L’aval d’aquest compromís es reflecteix en l’intens calendari esportiu que tenim cada hivern. Durant la temporada anterior, les nostres estacions de muntanya van acollir més de 20 competicions oficials de caràcter estatal i internacional, destacant cites de màxim nivell mundial com la Copa del Món d’Esquí de Muntanya de l’ISMF a Boí Taüll, la Copa d’Espanya d’Skimo a Espot o els Campionats d’Espanya d’Esquí Alpí a la Molina. Un desplegament organitzatiu que reafirma PIRINEU365 com una plataforma esportiva de referència i un aparador excepcional per a mostrar la qualitat de les nostres pistes al món.

L’alta competició és només una mostra del nostre compromís institucional, molt més ampli, amb el desenvolupament socioeconòmic del territori. Per a nosaltres, les estacions de muntanya són eines clau al servei de la cohesió territorial que garanteixen oportunitats de vida i fixen població. Generem un impacte real que es tradueix en l’11 % del Producte Interior Brut (PIB) de les comarques de muntanya on som presents: l’Alta Ribagorça, la Cerdanya, el Berguedà, el Ripollès i el Pallars Sobirà. Darrere de cada cursa i de cada visitant, hi ha un teixit empresarial, hoteler i de serveis que es dinamitza gràcies a l’activitat constant dels nostres centres de muntanya.

Aquest impacte econòmic respon a una visió clara que tot el nostre equip té com a lema: quan s’acaba la neu, la muntanya no tanca. La nostra aposta decidida per la diversificació i la desestacionalització busca mantenir vives i actives les nostres instal·lacions els 365 dies de l’any per a millorar la competitivitat de les valls. La col·laboració estreta amb totes les institucions i agents locals és l’autèntica clau de l’èxit.

Us convido a endinsar-vos en aquestes pàgines i a descobrir la riquesa infinita de les nostres comarques i estacions en aquesta tardor 2026 i hivern 2027. Ja sigui animant els atletes en una competició de primer nivell, recorrent els pobles i tradicions de les nostres valls, els mercats de Nadal locals, la gastronomia més autèntica de Catalunya o gaudint d’una jornada en família sobre la neu, PIRINEU365 està concebut per a oferir una experiència accessible, sostenible i completa. Us animem a recórrer l’Alta Ribagorça, la Cerdanya, el Berguedà, el Ripollès i el Pallars Sobirà, deixant-vos sorprendre per tot el que el seu entorn ofereix més enllà de les pistes. En nom de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, us dono la benvinguda a aquesta nova temporada d’hivern. Deixeu enrere les presses, prepareu-vos per a sentir l’emoció de l’esport i torneu, una vegada més, a respirar la muntanya, les seves gents i les seves tradicions.

La neu, que comença a tenyir els Pirineus, ja escalfa motors de cara a l’inici de la temporada hivernal 2026-2027. Les estacions de PIRINEU365 ho tenen tot a punt per donar el tret de sortida a una campanya on l’esquí alpí, l’snowboard, el freeride, l’esquí de muntanya, l’esquí nòrdic i activitats paral·leles, entre d’altres modalitats, faran les delícies dels turistes i els esportistes.

L’esquí va néixer als països nòrdics com a mitjà de transport sobre la neu. Els primers esquís, coneguts amb el terme nòrdic skíð, permetien desplaçar-se per terrenys nevats sense enfonsar-s’hi. Amb el pas del temps, aquesta pràctica va evolucionar fins a convertir-se en un esport que es va estendre arreu d’Europa.

L’esport es va expandir ràpidament per les principals zones alpines europees i va donar lloc al desenvolupament de l’esquí alpí modern.

A primers del segle XX l’esquí va aparèixer a les nostres contrades i més concretament a La Molina. Va ser el 1908, quan aficionats del Centre Excursionista de Catalunya (CEC), arribats amb tartana des de Ripoll a Puigcerdà, van començar a lliscar per les muntanyes de la Cerdanya.

Tot i així, l’esquí es va popularitzar el 1922 amb l’arribada del ferrocarril fins a La Molina, on dos anys més tard ja s’hi va celebrar el primer Campionat d’Espanya d’esquí alpí. La Vall de Núria també va ser el bressol de l’esquí amb la posada en marxa del primer cremallera el 1931, contribuint al creixement dels esports d’hivern, any en què ja es va portar a terme el primer Campionat del Món a Mürren (Suïssa). Cal afegir, igualment, que l’esquí alpí ja va debutar als JJOO del 1936 a Garmisch-Partenkirchen (Alemanya).

El moment clau de l’esquí, però, arreu de l’Estat espanyol, va tenir lloc el 1943, amb la instal·lació del primer remuntador comercial a La Molina, anomenat Fontcanaleta. Tot i així, Candanchú, que havia obert igualment les seves portes l’any 1928, no va ser fins al 1945 que va posar en marxa el primer telecadira monoplaça El Tobazo, el mateix any d’inauguració oficial del Puerto de Navacerrada.

L’estació degana va seguir creixent. Així, la temporada 1946-1947 es va estrenar el telecadira del Turó de la Perdiu, mentre que l’arribada del telecabina de dues places —inaugurat el 1954— va permetre ampliar la zona esquiable cap a cotes més altes.

A partir dels anys seixanta es va produir una forta expansió de les estacions d’esquí a tot l’Estat, amb l’obertura de nombrosos dominis que van consolidar definitivament els esports d’hivern.

Esports d’hivern · Esquí alpí

L’esquí alpí, la sensació de llibertat en cada descens

Competició d’esquí alpí a La Molina. fotos: Oriol Molas

Llisca

L’esquí alpí és un dels esports d’hivern més populars arreu del món. L’activitat blanca combina tècnica, equilibri i velocitat, tres elements que permeten gaudir de la baixada amb control i seguretat. Amb l’ajut de dos pals, la seva popularitat s’ha estès gràcies a l’àmplia oferta que procuren les estacions d’esquí, amb pistes adaptades a diferents nivells de dificultat. Els remuntadors mecànics —telesquís, telecadires i telecabines— faciliten l’accés a les cotes més altes de la muntanya abans de gaudir de la baixada i immortalitzar-la sobre la neu.

Com a esport de lleure, la seva pràctica està a l’abast de totes les edats i nivells. Amb un mínim de condició física i una preparació adequada, els aficionats poden iniciar-se en la disciplina i millorar progressivament la seva tècnica. Cal afegir que les escoles, mitjançant els seus monitors —amb una àmplia oferta com la que procuren les sis estacions—, seran imprescindibles per adquirir confiança, aprendre i millorar la tècnica, a més de gaudir de l’experiència amb seguretat.

Més enllà de l’esport, l’esquí alpí és també una activitat per compartir amb amics i família en entorns naturals únics.

Finalment, l’experiència a les estacions d’esquí es completa amb una àmplia oferta de serveis. Juntament amb les escoles d’esquí i les guarderies, les botigues de lloguer de material per a tots els nivells, la restauració i les activitats complementàries —com les zones per als trineus i activitats infantils paral·leles— arrodoniran la millor jornada a la neu.

L’snowboard o surf de neu és la modalitat que comparteix pista amb l’alpí. Originari dels Estats Units a la dècada del seixanta per l’enginyer nord-americà Sherman Poppen —quan va unir dos esquís infantils per crear una planxa amb què les seves filles poguessin lliscar sobre la neu—, s’ha fet un lloc en els esports d’hivern.

L’invent, batejat com a Snurfer —combinació snow (neu) i surfer (surfista)—, va tenir una gran acceptació i es va començar a comercialitzar. L’invent es va perfeccionar a la dècada dels 70 amb la incorporació de les fixacions, gràcies a noms tan coneguts com Jake Burton i Tom Sims. Deu anys més tard es va popularitzar a les pistes d’esquí, tot i que el seu punt àlgid a les nostres contrades va arribar als 90 i va debutar com a esport olímpic en gegant i halfpipe als Jocs Olímpics d’Hivern de Nagano 1998.

“

A diferència de l’esquí, els snowboarders llisquen damunt d’una taula de surf que requereix una bona dosi d’equilibri a l’hora d’encadenar els girs damunt la neu.

A diferència de l’esquí alpí, l’snowboard es practica sobre una sola taula amb els dos peus fixats en la mateixa direcció, fet que requereix una tècnica i un equilibri específics.

Òptim sobre les neus canviants, el surf de neu s’ha fet un lloc en els esports d’hivern, tot i que amb menor percentatge que l’esquí alpí. Cert que molts joves s’inicien a l’esport blanc calçant-se la taula de surf, però també congrega practicants de mitjana edat més experimentats.

Freestyle

El freestyle, ja sigui amb esquís o taula de surf, combina la tècnica d’ambdues modalitats, i inclou una bona dosi d’equilibri i adrenalina. Conegut com a estil lliure, els riders executen salts, girs i acrobàcies a l’aire que desafien la llei de la gravetat sobre mòduls i baranes als snowparks de les pròpies estacions. Destaquen les modalitats d’slopestyle, big air, bumps o halfpipe. Com a esport de competició, és una de les disciplines més vistoses dels Jocs Olímpics d’Hivern i destaca per la creativitat i l’estil dels esportistes.

Esports d’hivern · Freeride

Freeride, llibertat i adrenalina fora de les pistes

La pràctica del freeride —baixades sobre la neu en terrenys verges, irregulars i fora de les pistes trepitjades— s’ha estès amb escreix entre els aficionats. La modalitat sobre la neu verge, que va començar com el polissó de les pistes d’esquí, debutarà com a esport olímpic als Jocs d’Hivern dels Alps francesos del 2030.

Practicat amb esquís o snowboard, el freeride ofereix una experiència de llibertat en entorns no condicionats, però exigeix prudència i responsabilitat.

Com a esport de neu es dirigeix només als aficionats amb un alt nivell tècnic en pista negra, però sobretot amb una bona educació en muntanya. És per això que la disciplina requereix experiència i una preparació adequada. El freeride té un component addictiu i amb grans dosis d’adrenalina. Però cal tenir en compte el risc que comporta la seva pràctica. Fora de les pistes trepitjades, el risc d’allaus o les inclemències del temps són factors a tenir en compte.

Diverses estacions del Pirineu disposen d’itineraris específics per a la pràctica del freeride. Aquests espais només s’obren quan les condicions són adequades i sempre cal respectar la senyalització i les indicacions dels equips de seguretat.

Tanmateix, el risc zero no existeix, i menys en aquesta modalitat. Per tant, abans de sortir fora pista cal seguir totes les normes de les estacions. I tot i que el més assenyat és anar sempre amb un guia de muntanya, abans de llençar-se a l’aventura és imperatiu consultar el butlletí de perill d’allaus —com el que atorga l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya— i anar proveït del material de seguretat amb l’aparell de recerca de víctimes d’allaus (DVA), la pala i la sonda.

Finalment, recordem que moltes zones de freeride queden fora de l’àmbit de les pistes controlades i, per tant, que no necessàriament estan senyalitzades ni protegides davant el risc d’allaus. Per això, és fonamental seguir les indicacions de seguretat i no accedir a zones tancades o quan les condicions no siguin adequades.

Els excursionistes tenen durant la temporada blanca una cita diària amb l’esquí de muntanya. Conegut també com skimo, la modalitat dels esports d’hivern combina l’esforç de la pujada —amb els esquís als peus i les pells sintètiques o pell de foca a les soles per evitar lliscar enrere—, amb l’emoció de la baixada a imatge i semblança de l’esquí alpí.

L’skimo, disciplina olímpica des dels Jocs d’Hivern de Milano-Cortina 2026, és un dels esports de neu més exigents que ha guanyat popularitat els darrers anys. I és que, juntament amb els amants de la muntanya, molts corredors de trail running han trobat en aquesta pràctica esportiva l’entrenament específic per posar-se en forma durant l’hivern. La seva pràctica requereix un bon nivell d’esquí, a més de coneixements i educació en muntanya.

Les estacions aposten cada cop més per l’esquí de muntanya. Un dels grans referents és Boí Taüll, seu dels Campionats del Món d’Esquí de Muntanya l’any 2023, l’estació catalana és igualment seu cada hivern de la Copa del Món de la modalitat blanca. I juntament amb la creació de circuits i itineraris específics per facilitar-ne la pràctica, la modalitat compta igualment amb un forfet específic com el de les estacions de PIRINEU365, que dona accés a més d’una vintena de circuits.

I si els itineraris de les estacions s’omplen tot l’hivern d’aficionats, les travessies amb esquís de muntanya són tot un clàssic entre els muntanyencs i alpinistes que permeten gaudir de la natura en estat pur, recórrer els paratges nevats del Pirineu i immortalitzar la baixada després d’haver coronat el cim.

Cal afegir que, igual que el freeride, esquiar fora dels itineraris controlats per les estacions comporta assumir un risc. Per tant, juntament amb la consulta del butlletí de perill d’allaus, cal portar el material de seguretat adequat com el DVA, pala i sonda. I com el risc zero no existeix, la figura d’un guia serà imprescindible per gaudir de la sortida en les millors condicions.

Esports d’hivern · Esquí de fons

L’esquí de fons, esport i natura entre postals de somni

Conegut també com esquí nòrdic, l’esquí de fons és una disciplina olímpica des dels primers Jocs d’Hivern de Chamonix 1924. Practicat en circuits senyalitzats, permet descobrir boscos i paisatges nevats del Pirineu lluny de les multituds.

A diferència de l’esquí alpí, es desenvolupa en recorreguts adaptats a tots els nivells i amb material lleuger que afavoreix un desplaçament còmode i fluït sobre la neu.

Hi ha dues tècniques principals: la clàssica, practicada en circuits amb traces paral·leles i apta per a tots els públics, i el patinador, una modalitat més dinàmica i exigent físicament. Ambdues aporten beneficis cardiovasculars i contribueixen a millorar la coordinació i la condició física.

L’esquí de fons és una opció ideal tant per iniciar-se als esports d’hivern com per gaudir de la muntanya amb calma. A més, moltes estacions complementen l’oferta amb itineraris per a raquetes de neu.

La neu no és només per als esquiadors. Cada cop més persones gaudeixen de la muntanya hivernal amb activitats pensades per a totes les edats. Sense necessitat de calçar-se els esquís o una taula de surf, aquestes propostes permeten descobrir paisatges nevats d’una manera activa, divertida i accessible.

Les raquetes, el tubbing i els trineus són algunes de les opcions més populars per gaudir de la neu amb amics o en família.

Les raquetes de neu s’han consolidat com una de les activitats més accessibles. Amb roba d’hivern, botes de muntanya i ganes de caminar, és possible recórrer boscos i camins gaudint del paisatge nevat. Destaquen els batejos de neu i les sortides guiades amb lluna plena de la Vall de Núria.

Els circuits de tubbing, com els de La Molina, i les diferents modalitats de trineu garanteixen diversió per a petits i grans. Baixar amb un gran flotador per una pista habilitada, lliscar sobre un trineu o recórrer boscos amb un trineu tirat per gossos són experiències especialment atractives per a les famílies.

Entrevista

El relleu generacional de l’skimo

De les nostres valls als Jocs Olímpics

Ot Ferrer i Maria Costa, la jove promesa de Berga i el talent de Santpedor, encarnen el futur de l’esquí de muntanya català després de la seva fita històrica a Milano-Cortina 2026.

El Pirineu no només és un paisatge imponent; és un bressol inesgotable de talent esportiu i valors naturals. En els passats Jocs Olímpics d’Hivern de Milano-Cortina 2026, on l’esquí de muntanya (skimo) feia el seu debut històric com a disciplina olímpica oficial, dues joves promeses del nostre territori van captivar les mirades del món de la neu: Ot Ferrer i Maria Costa.

Nascut a Berga l’any 2002, Ot Ferrer va fer els seus primers passos a la secció de muntanya del seu poble i ha completat una actuació memorable a la cita olímpica, aconseguint un diploma olímpic amb la seva 5a posició en la prova d’esprint, una fita que va arrodonir setmanes després penjant-se la medalla de bronze al Campionat d’Europa. Per la seva banda, la Maria Costa, nascuda a Santpedor el mateix any 2002, ja havia demostrat el seu talent precoç coronant-se campiona olímpica de la joventut a Lausana 2020; a Milano-Cortina 2026, va tornar a situar-se entre l’elit internacional signant una excel·lent 12a posició en l’esprint femení.

Tots dos atletes tenen un nexe d’unió fonamental en la seva trajectòria recent: Boí Taüll. L’estació de l’Alta Ribagorça, seu de la Copa del Món i dels Campionats d’Espanya, s’ha consolidat com el gran temple de l’skimo i la cota esquiable més alta del Pirineu (2.751 m). Les seves pistes exigents i la qualitat de la seva neu van actuar com el camp d’entrenament i la posada a punt definitiva abans del seu viatge cap als Jocs.

A les pàgines de RESPIRA, unim aquests dos joves referents en una conversa creuada sobre la passió per la muntanya, l’exigència de l’alta competició i la importància de preservar l’entorn natural de les nostres valls.

De Lausana 2020 a Milano-Cortina 2026

Vas ser campiona olímpica de la joventut a Lausana i ara has viscut la teva primera experiència olímpica absoluta a Milano-Cortina. Què ha significat per a tu representar el territori en l’estrena de l’skimo com a esport olímpic oficial?

A Lausana era molt jove i tot era nou. Aquell or va ser una experiència més en aquest camí, que em va fer agafar confiança per seguir fent passos endavant. De Lausana a Milano sento que hi ha hagut una maduració tant esportiva com personal, i haver pogut estar en uns Jocs absoluts 6 anys després em fa sentir molt orgullosa del camí recorregut i de tot el procés. Arribar-hi just quan l’skimo s’estrenava com a esport olímpic oficial hi suma molta emoció i també responsabilitat: sentia que hi portava tota la gent que fa anys que fa créixer aquest esport, els clubs i els entrenadors.

Però això no s’acaba aquí, encara queda camí per fer. No som conformistes. El que hem fet fins ara ens ha portat fins aquí, i tot i que el nivell és cada vegada més alt, hi ha marge per créixer i seguir progressant.

Trencant esquemes des del Pla de Bages

Ets de Santpedor, un entorn on la neu no forma part del paisatge diari. Com neix en una noia del Bages la passió per l’alta muntanya i com vas aconseguir arribar a la selecció estatal?

La muntanya em va arribar gràcies als meus pares: de petita, des de Santpedor, anàvem a la Cerdanya els caps de setmana, i vaig aprendre a esquiar a Font-Romeu. Més endavant em van apuntar al club Mountain Runners Berguedà, i va ser llavors quan vaig descobrir la competició i em va enganxar. Sense el suport de la meva família, res d’això hauria estat possible. Als quinze anys, Font-Romeu es va convertir en casa meva: ja no havia de fer tants desplaçaments i, des de llavors, la meva vida s’ha basat més a la Cerdanya, compaginant sempre l’esport amb els estudis. L’arribada a la selecció va ser fruit d’aquest procés, pas a pas, sumant experiències i aprenentatges.

L’experiència a Boí Taüll

L’estació de l’Alta Ribagorça es va convertir el febrer passat en l’epicentre mundial de l’skimo amb la Copa del Món. Com recordes aquella competició i quin paper va jugar Boí Taüll en la teva preparació física i mental per als Jocs?

Tinc molt bon record de totes les Copes i Campionats del Món que he fet a Boí Taüll. Des del meu primer Mundial com a sènior, on em vaig classificar per a la meva primera semifinal absoluta, fins a aquest últim any, que va ser l’última competició abans dels Jocs. Boí Taüll se sent com a casa: va venir tota la família i amics, i va ser molt especial. Poder fer l’última prova abans de Milano-Cortina en un lloc on em sento tan còmoda i envoltada de la meva gent em va donar molta confiança per afrontar els Jocs.

Pistes i paisatges únics

Boí Taüll destaca per les seves vistes espectaculars i la cota més alta del Pirineu. Què és el que més t’atreu d’aquesta estació quan et poses els esquís a les seves pistes?

Sobretot l’he viscut en competició, i sempre m’hi he sentit molt a gust. És un entorn d’alta muntanya espectacular, amb unes vistes increïbles sobre la vall. La veritat és que m’agradaria esquiar-hi més sovint, sense dorsal i amb calma, per gaudir-la d’una altra manera.

03

Dona, esport i referents per a la joventut

Visibilitat femenina als esports d’hivern

Cada cop hi ha més noies joves que practiquen esports de muntanya i competició. Et sents un referent per a les noves generacions de noies que volen fer esports d’alta intensitat a la natura?

Em fa molta il·lusió veure cada vegada més noies a la muntanya i a les curses. Si el meu camí pot servir perquè alguna noia s’animi a provar-ho o a creure que pot arribar lluny, ja és molt bonic. De vegades sí que penso que m’agradaria poder transmetre tot el que he après a les noves generacions de noies, perquè tenir referents femenins marca realment la diferència: una s’hi pot sentir més identificada.

Gestió dels moments de pressió

En una disciplina tan ràpida i tàctica com l’esprint, com treballes la concentració i el control dels nervis abans de la sortida?

A l’esprint tot passa molt ràpid i qualsevol detall és important, així que és clau arribar a la sortida amb el cap clar. Intento centrar-me en el que depèn de mi: la meva rutina d’escalfament, la meva cursa i les decisions que he de prendre, sense pensar massa en les rivals. Els nervis hi són sempre, però amb l’experiència he après a fer-los servir com a energia i no com una cosa que em freni. Al final, sentir pressió és un privilegi, perquè vol dir que t’estàs jugant alguna cosa que t’importa, i això sempre és una oportunitat per seguir avançant.

Rutines i desconnexió

Quan no estàs competint ni sobre els esquís, quines activitats a l’aire lliure t’agrada fer per carregar piles a la primavera o a l’estiu?

M’agrada fer muntanya sense haver de mirar el rellotge, i poder sortir una mica de fer l’hàmster a les pistes. Aquest estiu, per exemple, vaig pujar a la Pica d’Estats amb el meu pare i la meva parella, i també vam fer quatre dies de bikepacking amb l’equip de la FEEC. També m’agrada molt viatjar: fa tres anys que, tan bon punt acabo la temporada, marxo a descobrir algun lloc nou. Durant l’any viatjo molt per entrenar, però normalment sempre anem als mateixos llocs, així que aprofito per conèixer-ne d’altres. I, precisament perquè passo tant de temps fora, quan soc a casa valoro moltíssim els moments tranquils amb la meva família.

La recuperació del cos

A la revista RESPIRA ens agrada promoure la salut i els productes locals. Com recarregues forces després d’un entrenament dur a la neu i quin és el teu plat preferit de la cuina pirinenca?

Després d’un entrenament dur, el que més m’ajuda és descansar bé, hidratar-me i menjar bé. Intento cuidar molt l’alimentació i apostar pel producte de proximitat. Si he de triar un plat, em quedo amb les costelles al forn que fa la meva mare: un bon plat de proteïna que, després d’un dia llarg a la neu, em torna l’energia i em fa sentir a casa. I si no, un bon poke bowl i una hamburguesa de la cafeteria Nordest, a Puigcerdà, és la meva opció preferida.

Un missatge per a les famílies

Quin consell donaries a una família amb nens i nenes que vol gaudir de la muntanya aquest hivern de forma segura, saludable i respectuosa amb el medi ambient?

Jo vaig descobrir la muntanya gràcies als meus pares, així que sé com d’important és que sigui una experiència bonica des de petits. I no cal que sigui només fer esport o una caminada: jo recordo passar-hi moltes hores simplement jugant, i el fet d’estar en contacte amb la muntanya ja és molt. Els diria que hi vagin amb calma, adaptant-se al ritme dels nens i sense pressa per arribar enlloc. És important informar-se bé abans de sortir, mirar la previsió del temps i anar ben equipats. I sobretot, cuidar l’entorn: no deixar res on no toca i respectar els espais naturals, perquè la muntanya és un lloc per gaudir-lo tots i que també el puguin gaudir els que vindran després.

text: Maria Costa.

Un somni fet realitat

Ot, des de ben petit als Mountain Runners de Berga ja somiaves competir en uns Jocs Olímpics. Com es viu des de dins el debut a Milano-Cortina 2026 i aconseguir un diploma olímpic (5è lloc) en la teva primera participació absoluta?

Uns Jocs Olímpics són la fita màxima per a un esportista actual del nostre esport. La veritat és que, des que vaig començar als Mountain Runners de Berga, somiava amb ser un gran esquiador de muntanya, però encara no amb els Jocs, perquè el nostre esport no era olímpic. Des del segon zero en què es va confirmar que hi hauria l’opció de ser-hi, es va convertir en el meu somni. La fita era molt complicada, perquè quan ho van anunciar encara estava en categories inferiors, però tenia clar que era possible i he treballat durant anys per aconseguir-ho. Poder-hi anar és un somni fet realitat i una experiència única. Des de dins vam intentar normalitzar-ho i fer com si fos una competició més, però, sent uns Jocs, és impossible. El resum més fàcil és que tot és el doble: una magnitud més del que podria ser qualsevol altra competició, des de l’ambient fins a l’atenció que reps. Aconseguir un 5è lloc és un superresultat, tenint en compte que només tinc 24 anys, i em dona molta confiança de cara al futur. Espero poder arribar a més participacions olímpiques i lluitar per les medalles.

L’adrenalina de la velocitat

En la prova d’esprint cada segon i cada transició compten. Què et passa pel cap en aquells pocs minuts d’intensitat màxima abans de llançar-te a per la línia de meta?

Abans de començar qualsevol esprint, pel cap només em passa una cosa: sortir a per totes a guanyar. Com que és una prova tan curta, si no estàs convençut que ho pots aconseguir, és molt difícil que acabi passant. Durant la cursa acostumo a tenir la ment en blanc, concentrat a fer les coses que toquen, transició a transició, i a intentar arribar el més ràpid possible a meta. Fins i tot soc incapaç d’escoltar la gent que m’anima al llarg del recorregut, de tan concentrat que vaig.

El trampolí de Boí Taüll

El febrer de 2026 vas disputar la Copa del Món i els Campionats d’Espanya a Boí Taüll. Quina importància va tenir comptar amb un escenari d’alta muntanya com el Puig Falcó (2.751 m) com a camp d’entrenament i posada a punt abans de viatjar als Jocs?

La veritat és que poder tenir una Copa del Món a casa ens ajuda molt: és una motivació extra per a tots i un punt clau de la temporada. Que fos just abans dels Jocs va ser molt important per a nosaltres, perquè ens va permetre fer un bon resultat, amb la motivació i l’ajuda de ser a casa, i arribar a la cita important amb el millor gust de boca possible. A això s’hi suma l’escenari: competir i entrenar en alta muntanya, al voltant del Puig Falcó (2.751 m), amb neu i condicions semblants a les que ens esperaven a l’Alta Valtellina, ens va servir per afinar la forma i posar-nos a punt abans de viatjar als Jocs.

Sentir el caliu de casa

Com es compara la sensació de competir a les grans estacions dels Alps amb la d’esquiar envoltat de la teva gent a les nostres estacions del Pirineu?

El caliu de casa sempre és un punt a favor que ens encanta: les nostres muntanyes, les nostres neus i la gent que ens dona suport de prop. Ho notem moltíssim i n’extraiem molt profit. Els recorreguts estan més adaptats a nosaltres, ja que són les muntanyes i la neu amb què entrenem tot l’any. En canvi, a les grans estacions dels Alps tot és més gran i més intens. També s’ha de dir que no tot és positiu a casa: sempre t’agrada fer un bon paper davant la teva gent, i de vegades la pressió pot jugar males passades.

De Berga a la neu

Berga és una ciutat amb una tradició excursionista immensa, però com es fa el pas de les muntanyes del Berguedà a la conquesta de l’esquí de muntanya d’elit?

És el conjunt de moltes coses i un llarg camí d’esforç i dedicació. Primer, una passió familiar per la neu: des de ben petit els meus pares em van portar a esquiar, ja fos esquí de fons o esquí alpí, i més endavant, juntament amb els meus cosins, em van introduir a l’esquí de muntanya. Segon, els Mountain Runners del Berguedà, el club de Berga que em va permetre formar-me en el meu esport i conèixer tots els racons del Berguedà, la base per poder arribar a l’elit. I finalment la FEEC, amb el CTEMC, que hi van posar la cirereta del pastís.

Entrenar al Pirineu

La Molina i Masella han estat sovint el teu «pati de jocs» habitual. Quin és el teu racó preferit d’aquestes muntanyes quan hi vas a entrenar o simplement a desconnectar a l’estiu o la tardor?

És difícil triar un racó preferit. Tinc molt d’afecte a l’estadi de la Molina, on cada estiu fem el test de Font Canaleta amb el CTEMC, i també a la Tosa d’Alp i al Niu de l’Àliga, on passem mil vegades a l’hivern entrenant. Són llocs on he fet moltíssimes hores i que ja sento meus.

El dia a dia d’un atleta jove

Com equilibres una disciplina tan exigent com els entrenaments d’skimo amb els estudis, la família i els amics?

L’equilibri d’un esportista d’elit és complicat de trobar, però per sort a mi m’encanta aquesta vida i se’m fa fàcil de portar. El més complicat és trobar temps per a la família i els amics, perquè passem molt de temps fora: de setembre a abril som gairebé sempre fora, entrenant i competint. Però has d’anar trobant moments per veure’ls, perquè ells fan molts esforços per nosaltres. Els estudis són més senzills de compaginar, perquè quan descansem tenim temps d’estudiar; ara mateix estic fent un màster d’anàlisi de dades esportives.

Respecte per la muntanya

L’esquí de muntanya ens ensenya a ser molt conscients de l’entorn. Quina importància té per a tu que cuidem el medi natural i quins petits gestos recomanaries a les persones que visiten les nostres estacions?

La muntanya és el nostre lloc de treball; per tant, li tenim molt de respecte i l’hem de cuidar al màxim entre tots. Un petit gest molt simple que canviaria molt la muntanya seria que tothom s’emportés la brossa que porta i la deixés sempre igual que abans, o fins i tot més neta. Si cadascú ho fes, gaudiríem tots d’un entorn molt millor.

Un consell per començar

Què li diries a un lector de la revista RESPIRA que mai ha provat l’esquí de muntanya i vol fer els seus primers passos aquesta temporada?

Primer de tot, animaria tots els lectors a provar l’esport, perquè per a mi és un esport molt lliure: et permet anar a tot arreu on vulguis amb els esquís, sempre que hi hagi neu. Als qui comencen els diria que s’ho prenguin amb calma, perquè és un esport molt dur, però que acaba valent la pena pel que t’aporta: els paisatges que pots veure, els moments amb la natura que pots compartir i el gaudi de la baixada un cop s’ha acabat l’esforç de la pujada.

text: Ot Ferrer.

Alta Ribagorça

Cristina Castellà

Coordinadora de Programes del Centre del Romànic de la Vall de Boí

Cristina Castellà a Sant Climent de Taüll. font: Cristina Castellà.

Llisca

Visc a Barruera, a la Vall de Boí, des de l’estiu del 1992, quan vaig acabar la carrera i em vaig traslladar a viure aquí de forma permanent. Abans, quan era petita, hi pujava de vacances i, més tard, durant els anys de la universitat hi pujava a treballar els mesos d’estiu.

Els primers dos anys que vaig viure a Barruera vaig treballar en feines molt diverses (fent classes de dibuix i pintura per a la canalla de la comarca, d’administrativa en una immobiliària de Taüll, venent roba en una botiga d’esports, fent cafès a la cafeteria de les pistes d’esquí de Boí Taüll, etc.) L’any 1995 vaig decidir ampliar els meus estudis i vaig estar tot el curs pujant i baixant de Barruera a Barcelona, fins que el 1996 vaig començar a treballar per al Patronat de Turisme de la Vall de Boí, en el servei de visites guiades a les esglésies romàniques, que en aquell moment es feien des de l’oficina de turisme. Des d’aleshores fins ara, la meva activitat professional ha estat sempre vinculada al romànic de la Vall de Boí: primer treballant per al Patronat i per a l’Ajuntament de la Vall de Boí i, des de la seva creació fins a l’actualitat, per al Consorci Patrimoni Mundial de la Vall de Boí.

La Vall de Boí té molts «tresors», el primer i més important és sempre la seva gent, els que hi vivim ara i els que hi han viscut durant generacions, conservant el seu patrimoni natural i cultural, les seves tradicions i maneres de viure. Però el que per mi fa especial la Vall de Boí, el que la diferencia d’altres valls pirinenques i defineix la seva identitat, és el conjunt d’esglésies romàniques inscrites a la llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO. Les esglésies de la Vall de Boí són un llegat excepcional que no podem trobar enlloc més. Vuit esglésies i una ermita que des de fa més de 900 anys formen part del dia a dia de la vall i que avui són patrimoni de tot el món.

Històricament les dones sempre han tingut un paper fonamental en la vida a l’alta muntanya: han estat el pilar de totes les feines relacionades amb les cures (atenció a les persones dins de l’àmbit de la família i de la comunitat) i han treballat al costat dels homes en la majoria de feines del camp.

Actualment penso, i espero, que el paper de les dones sigui el mateix que el dels homes en la vertebració, la conservació i el futur de la vida a les comarques de muntanya. No crec que les dones de la meva generació, ni molt menys les més joves, creguin que tenen un paper diferent del dels homes. El que sí que crec és que cal estar atentes a no perdre els drets que s’han anat guanyant progressivament gràcies a la feina que tantes dones han fet durant tant temps per aconseguir-los. Ja sabem que cap dret està garantit.

La lliçó més gran que m’ha ensenyat el medi natural és que hi ha moltes maneres de viure-hi, però que, sigui quina sigui la que escollim —si és que tenim la sort de poder escollir—, sempre cal respectar-lo. Ens hem d’adaptar a l’entorn, i no a l’inrevés. Pretendre que el medi natural s’adapti a totes les necessitats que ens hem anat creant amb la nostra forma de vida actual és un dels errors que ens està conduint a les conseqüències cada vegada més evidents i desastroses del canvi climàtic.

Vivint a la Vall de Boí, per exemple, he après que el concepte de «poble» va molt més enllà de les cases on viu la gent. Hi ha una visió global del territori que ocupa cada comunitat: els veïns de cada nucli no només reconeixem com a propis els habitatges, sinó també els prats, els trams de riu, els boscos, les muntanyes i els camins que formen part del seu entorn. Tant si aquests espais són privats com si són comunals, se senten com a part d’un tot, com a part del poble.

Tradicionalment, les comunitats que van habitar aquests territoris van saber aprofitar-ne els recursos per obtenir tot allò que necessitaven per viure-hi, però sense malmetre’ls. Que aquests espais hagin arribat fins als nostres dies és, en part, gràcies a aquesta manera d’entendre la relació amb l’entorn: sabien que en depenien i que, per tant, tenir-ne cura era també una manera de garantir la seva pròpia supervivència.

No vull dir amb això que ara tornem a viure com es vivia tradicionalment a les zones de muntanya, ni vull idealitzar una forma de vida que evidentment era molt dura. Però sí que crec que ens toca qüestionar el model de creixement desmesurat que s’ha imposat, en general, en la societat actual. Una manera de créixer que sovint prioritza les necessitats immediates i individuals per damunt dels límits del medi natural i de les necessitats col·lectives. Per això, una de les coses que m’ha ensenyat el dia a dia a la Vall de Boí és que el model tradicional pot ser un bon punt de partida per començar a pensar com hem de millorar la nostra relació amb el planeta. Crec que no es tracta de renunciar a tot allò que realment ens ha millorat la vida, sinó d’aprendre a viure d’una altra manera: entenent que formem part d’un entorn del qual depenem i que la nostra forma de viure té conseqüències que van més enllà de nosaltres mateixos.

Personalment, penso que la cultura és un motor important de desenvolupament local, no és només per la capacitat que té de generar activitat econòmica, sinó també perquè crea vincles, reforça la identitat del territori i ajuda les comunitats a afrontar els seus propis reptes. Per això, si tingués a les meves mans la capacitat d’impulsar una millora, apostaria perquè la cultura tingués un paper més important en el desenvolupament del Pirineu.

Crec que des del punt de vista econòmic, el patrimoni, les activitats culturals, les festes populars o les iniciatives creatives poden atraure visitants i generar activitat en sectors com el comerç, la restauració o els serveis. Però també penso que no hauríem d’entendre la cultura només com un recurs turístic. Les activitats culturals han de tenir sentit, sobretot, per a les persones que viuen al territori, i han de contribuir a generar vida i activitat durant tot l’any.

En aquest sentit, la cultura és important per desestacionalitzar el turisme i atraure nous perfils de visitants. Al Pirineu hi ha una concentració important de visitants en determinades èpoques de l’any i, a diferència d’altres recursos turístics més estacionals, les activitats culturals es poden programar al llarg de tot l’any: festivals, exposicions, concerts, fires, tradicions populars, visites al patrimoni, esdeveniments gastronòmics, etc.

Paral·lelament, crec que també hem de treballar per reforçar altres sectors econòmics. És important garantir la continuïtat del sector primari, donant tot el suport a la ramaderia i l’agricultura, i alhora afavorir la creació i consolidació de petites empreses del territori. Crec que cal treballar per aconseguir una economia més diversificada i equilibrada que no depengui únicament del turisme i que faci possible que la gent jove pugui seguir vivint als seus pobles amb la millor qualitat de vida possible.

Jo no m’atreveixo a donar cap consell a ningú. A mi em va anar bé pujar a viure aquí dalt, però també conec gent que no ha trobat el seu lloc i han acabat marxant. Per mi el més important és estimar el lloc on ets i estimar el que hi fas.

Pallars Sobirà

Pepa Cecilia

Tècnica de Turisme del Consell Comarcal del Pallars Sobirà

Pepa Cecilia. foto: Toni Grases.

Llisca

Filla de ramaders d’Escàs i Espot, la Pepa Cecilia és un testimoni viu de la transformació del Pallars Sobirà. Va ser la primera dona autòctona de la comarca titulada com a professora d’esquí, integrant de la primera empresa d’esports d’aventura del territori (Aventur) i coimpulsora de curses emblemàtiques com la Rialp Matxicots. Avui posa el seu coneixement al servei de la comarca des del Consell Comarcal.

El meu vincle és vital. Soc filla de ramaders d’Escàs i vaig néixer en una època marcada per l’economia de subsistència. A l’Escola Llar d’Esterri d’Àneu vaig aprendre a esquiar i vaig conèixer nens de totes les valls, fet que em va donar una visió de comarca des de molt petita. Tot i que la meva família va haver de marxar uns anys al Berguedà per estudis, jo sempre tornava al Pallars a treballar a l’estació de Llessui o al sector serveis.

Després d’estudiar turisme, vaig treballar al Centre d’Iniciatives Turístiques i em vaig engrescar en els inicis dels esports d’aventura i el ràfting amb Aventur i la cooperativa Top Team, entenent el valor del treball en equip. En paral·lel a la promoció de grans esdeveniments com la Rialp Matxicots, em vaig titular com a professora d’esquí a Espot i Port Ainé, sent la primera dona de poble de la comarca a fer-ho en un món llavors masculinitzat. Després d’una trajectòria que abraça la ramaderia, la neu, l’hostaleria i l’aventura, una lesió em va portar a la gestió pública com a tècnica de turisme al Consell Comarcal.

Destaco l’autenticitat del Pallars Sobirà i la connexió profunda entre el paisatge, la natura i la gent. El nostre principal tresor no és només el paisatge o la diversitat de les valls, sinó la comunitat que hi viu i en manté la identitat. És impossible posar en valor un territori sense comptar amb la seva gent; les seves tradicions i la seva manera de relacionar-se amb l’entorn són les que li donen vida i sentit. El més valuós que tenim és, precisament, el que som.

Històricament, les dones han estat el pilar invisible però imprescindible de les cases, les famílies i les explotacions ramaderes. En la meva trajectòria vaig viure la pèrdua de prejudicis en formar-me com a professora d’esquí o treballar en esports d’aventura, demostrant que el gènere no ha de marcar el talent professional. Avui les dones hem passat de tenir un paper silenciós a ocupar espais de decisió, lideratge i emprenedoria. El futur del Pirineu passa inevitablement per comptar amb les dones que hi creen projectes i hi construeixen família.

La gran lliçó de la muntanya és que cal saber adaptar-se. El temps, la neu i les estacions t’obliguen a preveure i a saber canviar de plans. La meva vida ha estat una adaptació constant: des de l’esquí i l’aventura fins a l’administració. La resiliència a l’alta muntanya no consisteix a aguantar per aguantar, sinó a llegir les condicions, acceptar la realitat i trobar noves maneres de continuar fent camí sense renunciar a la pròpia essència.

Faria una lectura sincera del camí recorregut, aprenent dels encerts i dels errors en la transició d’una economia primària cap al turisme. La prioritat absoluta ha de ser garantir que la gent pugui viure i treballar al Pallars durant tot l’any. Això exigeix diversificar l’economia, donar suport a la ramaderia i a les activitats tradicionals, i desenvolupar un turisme de qualitat compatible amb la vida quotidiana dels veïns. El desenvolupament sostenible significa aconseguir un equilibri entre territori, medi natural i oportunitats de vida.

Els diria que no tinguin por de provar-ho, però que ho facin amb els peus a terra. La muntanya no és un lloc idíl·lic ni fàcil, però ofereix un projecte de vida ple de sentit. Necessitem noves idees, noves professions i noves mirades que sumin. Viure al Pirineu no vol dir renunciar a tenir un futur, sinó trobar noves maneres de construir-lo i trobar el teu propi lloc fent camí.

Berguedà · Cerdanya · Alt Urgell

Queralt Tor

Directora del Parc Natural del Cadí-Moixeró

Queralt Tor. font: Queralt Tor.

Llisca

Jo soc filla de Gisclareny, un poble de muntanya molt petit de l’Alt Berguedà. Vaig estudiar Ciències Ambientals a Barcelona i un cop acabada la carrera vaig tornar cap al Berguedà. Vaig treballar a diferents llocs de muntanya com Bellver de Cerdanya o Castellar de n’Hug. I el 2018 vaig entrar a treballar com a tècnica al Parc Natural del Cadí-Moixeró, del qual, des del 2024, en soc la directora tot i la dura competència que vaig trobar-hi.

Per mi, el tresor d’on visc i treballo és sens dubte el paisatge! En un sentit ampli com un entorn privilegiat format per muntanyes, boscos, rius, prats. Un conjunt genuí, treballat i sobretot molt especial. Amb molts matisos i que tot i conegut, encara me’l miro cada dia. I és precisament en situacions quotidianes on t’adones de la relació tan estreta que hi ha entre les persones i el territori. Aquí, la muntanya no és només un paisatge bonic que contemples, sinó que forma part de la teva manera de viure, de la teva manera de fer i, fins i tot, de la teva manera d’entendre la vida.

I, per altra banda, i encara que sembli tòpic, en destaco també la seva gent: gent valenta, gent de muntanya, que ha sabut viure en un territori que, tot i ser molt bonic, no sempre és fàcil, ni amable. Però que ha sabut adaptar-s’hi i, sobretot, que ha sabut cuidar-lo perquè aquest continuï sent com és, casa.

Clarament la dona ha jugat (i juga) un paper clau a la vida de les comarques de muntanya. Sense elles no seríem aquí.

Que sigui un paper clau no vol dir, però, que estigui reconegut i recolzat com caldria. Ni ho va estar en el passat, ni ho està sent prou en el present, però desitjo que ho sigui en el futur.

Les dones durant anys i anys han estat el pal de paller de les cases als pobles de muntanya. Han treballat com les que més, a casa, cuidant familiars, criant fills, al camp, amb el bestiar, etc. Moltes vegades sense reconèixer la importància de la seva tasca i donant per fet que havia de ser així.

Amb el temps, la societat ha anat canviant i aquesta realitat mica en mica també. Les dones han estudiat, han vist món i han pogut decidir a què es volien dedicar i ja no és rar que les dones ocupem càrrecs directius al territori, ja sigui en l’àmbit públic o en el privat.

Tot i aquesta millora, però, queda encara molt camí per recórrer. En el meu cas, per exemple, la majoria dels meus companys directors de parcs naturals són homes.

La lliçó més gran que m’ha ensenyat el medi natural és que cal saber adaptar-se, respectar els ritmes i entendre que no tot està sota el nostre control. A la muntanya, com a la vida, hi ha moments en què cal avançar amb determinació i d’altres en què cal tenir la paciència i la humilitat de saber esperar.

Viure i treballar a la muntanya és un privilegi, perquè et permet mantenir un contacte directe amb la natura i entendre millor els seus cicles, la seva força i també la seva fragilitat. Però aquest privilegi comporta una responsabilitat: conèixer el territori, respectar-ne els límits i prendre decisions pensant no només en el present, sinó també en les generacions futures.

El medi natural ens recorda cada dia que formem part d’un sistema molt més gran que nosaltres, i que no sempre podem imposar-hi la nostra voluntat. La resiliència no consisteix a lluitar constantment contra les dificultats, sinó a entendre-les, adaptar-s’hi i trobar la millor manera de continuar avançant.

Crec que aquesta és una lliçó especialment valuosa per a les persones que vivim i treballem en territoris de muntanya: estimar-los vol dir saber-ne aprofitar les oportunitats, acceptar-ne les limitacions i treballar perquè continuïn sent llocs vius, habitables i plens de futur.

Si tingués la capacitat d’impulsar un canvi prioritari al territori, treballaria per garantir que viure en una comarca rural no signifiqui tenir menys oportunitats.

Això passa, sobretot, per millorar la mobilitat, amb un transport públic útil, freqüent i adaptat a les necessitats reals de la població, que connecti els pobles amb els serveis, els centres de treball i les principals ciutats. No podem parlar de fixar població jove ni de garantir la igualtat d’oportunitats si dependre del vehicle privat és pràcticament una obligació.

Alhora, caldria impulsar una economia local diversificada, que generi ocupació estable i de qualitat. Això vol dir facilitar la implantació de petites i mitjanes empreses, donar suport a l’emprenedoria i modernitzar sectors com l’agricultura, la ramaderia, la gestió forestal i el turisme de natura, aprofitant els recursos propis sense comprometre’ls.

El repte és crear un territori on sigui possible viure, treballar i desenvolupar un projecte de vida, especialment per a les noves generacions. Un territori que no hagi de triar entre conservar el seu patrimoni natural i generar activitat econòmica, sinó que sàpiga convertir els seus valors ambientals, socials i culturals en una oportunitat de futur.

Per aconseguir-ho, cal una visió compartida entre administracions, empreses i ciutadania, amb inversions i polítiques pensades a llarg termini. Perquè un territori viu no és només un territori ben conservat: és un territori amb serveis, oportunitats, activitat econòmica i persones que hi poden viure dignament.

Els diria que s’hi llancessin, però que hi anessin amb la ment oberta, humilitat i ganes de formar part del territori, no només de gaudir-ne. Viure als Pirineus és un privilegi, però també implica entendre una manera de viure diferent, amb unes condicions i uns reptes propis.

Arrelar en un poble de muntanya no sempre és fàcil. Són comunitats amb una història, uns vincles i unes maneres de fer molt arrelades, i guanyar-se la confiança de la gent pot requerir temps. Però integrar-se no hauria de voler dir renunciar a qui ets, sinó trobar la manera de sumar, aportar i construir plegats.

També crec que els territoris de muntanya tenim un repte important: hem de saber acollir les persones que ens escullen per viure-hi i entendre-les com una oportunitat per mantenir els pobles vius. No n’hi ha prou amb demanar als joves que s’hi quedin o als nouvinguts que hi vinguin; cal oferir-los habitatge, feina, serveis i una comunitat on puguin sentir-se part del projecte col·lectiu.

El meu consell seria que no idealitzessin la muntanya, però que tampoc tinguessin por de fer-hi arrels. Que hi vagin amb ganes d’aprendre, de treballar i d’implicar-se en la vida del poble. Perquè, al final, un territori no es construeix només amb qui hi ha nascut, sinó també amb qui decideix quedar-s’hi i contribuir al seu futur.

Ripollès

Núria Pau

Esquiadora olímpica i entrenadora d’esquí

Núria Pau a la Vall de Núria. foto: Oriol Molas.

Llisca

La meva relació amb la muntanya comença molt abans que jo naixés, els meus avis ja pujaven a Núria de joves, on també es van conèixer els meus pares. Com a bona ribetana vaig aprendre a esquiar a Vall de Núria, aquí passava tots els caps de setmana d’hivern, i algun dia d’estiu també hi pujàvem amb els amics. Recordo córrer per tots els racons del santuari mentre esperàvem el cremallera. Des de llavors sento que la muntanya és imprescindible per a mi, és difícil d’explicar el que em transmet, però de ben cert que quan no les tinc a prop, em sento incompleta. És on treballo i on gaudeixo fent el que més m’agrada en el meu temps lliure.

Actualment estic vivint a Suïssa per un tema professional, soc entrenadora d’esquí i aquí tinc bones possibilitats per desenvolupar-me professionalment. Evidentment aquí de muntanyes no me’n falten, però sempre que parlo de casa, presumeixo de l’entorn en què he crescut i de la màgia de Vall de Núria. La ubicació d’aquesta vall dins el mapa és excepcional, relativament a prop del mar i de la ciutat i prou lluny per sentir-te en plena alta muntanya on l’aire és pur i l’aigua ha sortit algun km muntanya amunt. A part de la ubicació també destaco el paisatge variat que hi tenim, comparat amb altres països on condueixen durant centenars de km i continues veient el mateix paisatge. I una cosa molt important per a mi, és la quantitat d’activitats que podem fer en una zona tan concreta, aptes per a tots els públics.

Em dona la sensació que les primeres vegades que em feien aquesta pregunta era més excepcional el fet que hi hagués dones vinculades a la dinamització d’aquest territori, a la muntanya… però avui en dia no em sento excepcional per ser una de les poques, em sento una de les moltes que hi ha i això m’encanta. Aquest mes de setembre vaig pujar a Vall de Núria amb la família, i hi ha dones treballant en absolutament tots els departaments i sectors. També concretament al que em dedico jo, als estadis de competició, tant a casa com arreu, ja es veuen moltes més dones entrenadores. En els cursos de formació de tècnic esportiu d’esquí on també treballo, tinc tant companyes com companys.

Hem après a treballar com els homes ja que quan hem començat, són ells qui ens han ensenyat, però veig que mica en mica les dones hem anat trobant la nostra manera de treballar i de raonar diferent dins l’entorn professional. El fet que tothom pugui treballar explorant el seu estil i capacitats crec que dona una àmplia possibilitat i qualitat de treball. Som un bon complement els uns per als altres.

Estic totalment d’acord. En ser la meva normalitat, a vegades oblido que és excepcional. Sovint ens toca treballar en condicions dures meteorològiques o físiques exigents. A l’estiu pugem molt sovint a entrenar a les glaceres, amb telecabina, però un cop a dalt estem treballant a 3.500 m d’altura, quan acabem baixem i l’endemà hi tornem. Si no hi estàs acostumat, després de 4 dies seguits et poses malalt amb tants canvis de temperatura, d’alçada, pressió i cansament. A l’hivern treballo cada dia a 1.800 m, on també estic exposada al fred, vent, sol, tempestes… i estem al terreny siguin quines siguin les condicions, mentre les instal·lacions estiguin en funcionament.

La lliçó que he après crec que és que a la muntanya no s’ha de baixar la guàrdia, a la muntanya l’únic que controles és la teva capacitat d’adaptació.

Cada dia és diferent, has d’estar preparada per a tot, ser flexible i adaptar-se als canvis que hi pugui haver. Això que he après, ho aplico a la vida en general.

M’agrada molt la línia que s’està adoptant de millorar i créixer, però des d’un punt de vista respectuós amb el medi ambient. Des que trepitgem la muntanya està clar que ja hi causem un impacte, però també hem de poder gaudir-la, fer-la accessible per a tothom i estimar-la. Una de les coses que he après de Suïssa és que són molt respectuosos amb l’entorn, però aquest fet no els porta a no construir-hi o a limitar-ne l’accés, sinó a buscar estratègies per relativitzar i disminuir aquest impacte. Per exemple, sempre hi ha alguna carretera en renovació, s’inverteix en millorar accessos a la muntanya, instal·lacions que funcionen tot l’any… transport públic subvencionat per accedir a pistes a l’hivern sense necessitat d’agafar el cotxe per exemple, o optimitzar les instal·lacions per utilitzar-les al llarg de l’any.

Que ho facin, serà la millor decisió que hauran pres mai. Tinc dues companyes que ara viuen i treballen a la mateixa zona que jo a Suïssa, una ve de Barcelona i l’altra de Madrid, les dues feien vida de ciutat, els agradava la vida que portaven, però alhora eren grans apassionades de la muntanya. Les vaig animar a venir per provar, ja porten 5 i 2 anys aquí. La qualitat de vida que tenim vivint a la muntanya és innegable, tot i renunciar a algunes coses (com plaers/capricis/serveis/…). Tothom que ho prova s’hi queda. I no és perquè sigui a Suïssa, també a Ribes ho veiem, hi ha gent que està venint a viure-hi, la rutina entre arbres és més sana que entre edificis.

Ripollès

Teresa Guillaumes

Presidenta de la Fundació Comunitària de la Vall de Camprodon

Teresa Guillaumes. font: Teresa Guillaumes.

Llisca

Nascuda a pagès a Freixenet (Vall de Camprodon), la Teresa Guillaumes ha dedicat 37 anys a la docència al Ripollès, unint l’escola amb la muntanya a través de projectes pedagògics pioners vinculats a l’estació de Vallter i al cim de Bastiments. Autora del relat homenatge «Elles, les dones de pagès», avui presideix la Fundació Comunitària de la Vall de Camprodon per continuar fent bategar el territori des de l’educació, la cultura i el compromís social.

El meu vincle comença a casa, a Freixenet, un veïnat de la Vall de Camprodon on vaig néixer i créixer a pagès. La terra, els animals i la família marcaven el ritme diari, i d’ells vaig aprendre que estimar un lloc és tenir-ne cura amb esforç. Professionalment, m’he dedicat 37 anys a l’educació al Ripollès —primer com a mestra d’Educació Física i després com a tutora i cap d’estudis a l’escola Dr. Robert de Camprodon durant 29 anys.

Sempre he cregut que educar és ensenyar als infants a conèixer, mirar i sentir seu el territori on creixen, perquè costa molt estimar allò que no es coneix. Per això, vaig impulsar projectes pedagògics actius que unien l’escola amb l’alta muntanya, com el Projecte d’Alta Muntanya de Bastiments o el programa «Muntanya, Neu i Emprenedoria» vinculat a l’estació de Vallter. Aquesta filosofia d’aprenentatge a través de l’entorn permetia veure el medi natural com un tot i col·laborar amb les entitats locals. Per a mi, la muntanya és paisatge, escola, experiència i forma de vida; un patrimoni valuós que tenim el repte de preservar i transmetre a les noves generacions.

Del Ripollès i de la Vall de Camprodon em meravella la diversitat del paisatge: els boscos canviants, els prats, els rius, el romànic, les masies, les cabanes de pastors i els camins antics que expliquen la nostra història. Però el principal tresor de la comarca és la suma de natura, patrimoni, cultura, gastronomia i, per sobre de tot, la gent que ha fet possible aquest entorn. Darrere de cada paret de pedra seca, camp o hort hi ha moltes vides i hores de feina silenciosa.

Aquest lligam profund entre la terra i la seva gent es reflecteix també en la nostra cuina tradicional i les receptes que les mares i les àvies ens han llegat com una manera de cuidar els altres i transmetre d’on venim. Les nostres muntanyes no són només natura inerta; són memòria viva, identitat i formes de vida. Voldria que qui ens visita pugui percebre aquesta essència i que els veïns la continuïn sentint com a pròpia.

Quan penso en el paper de la dona, penso immediatament en la meva mare, la meva àvia i totes les dones de pagès que van sostenir les masies i el territori. La vida a la muntanya sempre ha estat dura, i elles van plantar cara a les adversitats amb una constància i fermesa admirables. Treballaven al camp i amb el bestiar amb la mateixa intensitat que els homes, però a més portaven el pes de la casa, la família i la cura dels fills. Eren dones de mans clivellades pel fred i cremades pel sol, però acollidores i capaces de transformar el poc que tenien en molt, fent funcionar tot l’engranatge sense esperar res a canvi.

En el meu relat «Elles, les dones de pagès», vaig voler retre un homenatge d’agraïment a aquest llegat i fer visible el seu esforç. Avui les coses han canviat i les dones tenim un paper actiu en l’educació, la cultura, l’emprenedoria i la presa de decisions. El repte actual és poder desenvolupar el nostre projecte de vida al Pirineu amb reconeixement, oportunitats reals i responsabilitats compartides, mantenint la força de les nostres mares i àvies però amb la llibertat de decidir el nostre propi camí.

La muntanya m’ha ensenyat la importància de la constància, la paciència i la capacitat d’adaptació. De petita vivíem en una casa aïllada i els hiverns podien ser molt durs; anar a l’escola a peu sota la pluja, el fred o la neu era la nostra quotidianitat. Aquesta experiència em va ensenyar que no sempre podem controlar el que ens passa, però sí com ho afrontem.

A l’alta muntanya cal saber escoltar, conèixer els propis límits i comprendre que el medi natural imposa els seus ritmes. De vegades la resiliència consisteix a continuar malgrat les dificultats, i d’altres exigeix aturar-se, observar i canviar de rumb sense perdre l’essència ni oblidar d’on vens. Aquest exemple de fortalesa discreta el vaig veure sempre a casa, en la lluita de la meva mare i la determinació del meu pare per tirar endavant en els dies més difícils. La lliçó principal del medi natural és que la capacitat d’adaptar-nos és la clau per superar qualsevol obstacle.

La prioritat absoluta ha de ser fer possible que el jovent pugui quedar-se a viure i treballar a la comarca, i que qui hagi marxat a estudiar fora tingui l’opció real de tornar-hi a construir el seu projecte. Seria molt trist que els nostres pobles es convertissin en escenaris bonics de cap de setmana però inhabitables per als veïns. Per evitar-ho, cal abordar l’accés a l’habitatge, millorar el transport, la connectivitat i els serveis públics, i afavorir l’emprenedoria en economia verda i noves formes de treball.

Alhora, és urgent donar suport a la pagesia i la ramaderia, que són els veritables «jardiners del paisatge» i garants de la biodiversitat, facilitant el relleu generacional. D’altra banda, hem de repensar el model turístic cap a una proposta d’equilibri que posi en valor el patrimoni, la cultura i el producte local, repartint l’activitat durant tot l’any i respectant la vida quotidiana dels residents. El futur passa per aconseguir que el Ripollès continuï sent, per sobre de tot, casa nostra.

A les persones joves els diria que es donin l’oportunitat d’intentar-ho i que confiïn en tot el que poden aportar, perquè els Pirineus estan plens de possibilitats per innovar i emprendre. A qui ve de ciutat, els aconsello que s’apropin al territori amb humilitat, curiositat i respecte; que coneguin la realitat dels dilluns d’hivern i el ritme dur de les estacions, integrant-se a la comunitat des de l’escolta activa.

I als joves que han crescut aquí, els recordo el valor de les seves arrels: marxeu a estudiar o a descobrir món si ho voleu, però sabeu que estimar la terra d’on veniu us donarà la força per construir el vostre propi camí. No hi ha una sola manera de viure a la muntanya, però necessitem el talent, la mirada i les ganes de la gent jove per mantenir uns Pirineus vius, oberts i plens de futur.

Com influeix el teu dia a dia vivint al Ripollès a l’hora d’interpretar i comunicar el temps de muntanya?

La meteorologia de muntanya és un món ple de matisos i peculiaritats que moltes vegades només podem apreciar quan les veiem directament. Precisament fa dos anys vaig venir a viure al Ripollès per enfortir el meu vincle amb la natura, però també amb moltes ganes de fixar-me i entendre tots aquests detalls. Per a mi, cada dia és un aprenentatge i sempre que puc intento transmetre-ho.

Què et va ensenyar la teva etapa com a monitor d’esquí a Núria que no mostrin els models numèrics?

Llavors tenia 20 anys i vaig aprendre moltes coses de la vida, però des del punt de vista meteorològic de seguida vaig corroborar que preveure la cota de neu és extremadament difícil i que, gairebé sempre, la neu agafa al terra 200 o 300 metres per sobre la cota que marquen els models. La segona temporada, la 2004-2005, va ser molt freda, amb moltes entrades de vent del nord, i em vaig fixar en quines circumstàncies les nevades del nord aconsegueixen creuar el Pirineu i deixar un bon tou de neu en llocs com la Vall de Núria o fins i tot a Queralbs o Planoles. Observar aquests detalls a la Vall de Ribes també em va servir per entendre’ls millor a la resta del Pirineu.

Quina anècdota especial recordes de la teva etapa a pistes o a les nostres estacions?

Potser el que recordo més curiós va ser la meva arribada a la Vall de Núria. Jo no tenia cap vincle amb la vall, simplement una conversa per telèfon amb la directora de l’Escola d’Esquí. Vaig tenir bones sensacions i vaig intuir que allà em sentiria com a casa, i així va ser. El desembre del 2003 va caure una gran nevada dos dies abans de la Puríssima que va accelerar l’arrencada de la temporada. Recordo pujar el primer dia sense saber on dormiria i passar-me la tarda picant portes buscant un lloc on passar la nit. Finalment em van llogar un garatge convertit en habitació a Ribes de Freser on vaig passar la resta de la temporada.

Quines particularitats microclimàtiques de vent i temperatura fan úniques a Vallter i Vall de Núria?

A la Vall de Núria hi ha una zona que queda força protegida del vent on les nevades de nord a vegades deixen una neu seca i molt divertida que és difícil de trobar en altres llocs del Pirineu Oriental. Aquestes petites nevades van sumant gruix durant la temporada i mantenen la neu de més bona qualitat.

A Vallter, el fet d’estar a menys de 70 km del mar fa que petites llevantades, que no deixen neu enlloc més del Pirineu, puguin arribar a deixar un bon tou. Per la cota altíssima de la base de l’estació, també és bona idea anar-hi al final de la temporada quan arriben les típiques nevades de primavera que són molt freqüents al Pirineu Oriental.

Quins reptes suposa la complexa orografia del Pirineu català a l’hora de fer la previsió meteorològica?

Sí, la complexitat és màxima. A mi m’ha anat molt bé conèixer bé el Pirineu, haver-lo trepitjat i haver-lo observat en diferents circumstàncies i en diferents episodis meteorològics. De fet, crec que podria relacionar força bé moltes de les esquiades que he fet al Pirineu amb la situació meteorològica que hi havia aquell dia. Aquesta memòria personal m’ajuda molt a entendre i ajustar millor el pronòstic.

Com condicionen l’orientació de les valls i la proximitat al mar el temps a les diferents estacions?

Condicionen de tal manera que l’arribada d’una borrasca et pot deixar mig metre de neu en un costat de la serralada i zero a l’altra punta en funció d’on vingui. A més a més, les ones que guien la circulació de les borrasques a l’hivern, sovint provoquen que un mateix patró meteorològic es repeteixi successivament durant la temporada i això accentua aquestes diferències. A grans trets podem dir que les borrasques mediterrànies afavoreixen el Ripollès i la Cerdanya, els fronts atlàntics deixen molta neu a Boí. Al Pallars també reben bons gruixos quan arriben borrasques de la Península. Una de les peculiaritats de La Molina és que la baixa humitat ambiental i el fet que hi hagi menys dies de boira o núvols ajuden a conservar molt bé la neu.

Per què l’alta muntanya és un dels laboratoris meteorològics més complexos i canviants de predir?

Les muntanyes provoquen irregularitats en el moviment horitzontal i vertical de l’aire i cadascuna d’aquestes irregularitats es converteix en una singularitat meteorològica. Per això l’alta muntanya és un espai ple de microclimes i de fenòmens locals, perquè el vent, la inversió tèrmica o l’efecte palanca de les muntanyes provoquen alteracions respecte als patrons meteorològics a gran escala.

Les aplicacions mòbils amb previsions «minut a minut» ajuden o generen una falsa sensació de certesa?

Les aplicacions sempre ens donaran una informació molt detallada, però que requereix que sapiguem interpretar. Per això, avui en dia, segueix sent interessant seguir l’espai del temps a la televisió, llegir els butlletins dels serveis meteorològics oficials o seguir meteoròlegs de confiança a les xarxes que ens ajudaran a entendre el context meteorològic. Hi ha moltes persones que ja fan la seva pròpia interpretació, però també recomano deixar-se guiar per l’anàlisi que fem els professionals per evitar els equívocs que comentes.

Quins són els principals punts febles que continuen tenint els models automàtics a la muntanya?

Els models meteorològics treballen dividint l’atmosfera en petites cel·les. Ens les podem imaginar com unes caixes de pocs quilòmetres d’amplada apilades i una al costat de l’altra, amb unes condicions uniformes en cadascuna de les caixes. Però a muntanya hi ha fenòmens a petita escala que és molt difícil que els models puguin apreciar. A mesura que tinguem més capacitat de càlcul i més sistemes d’observació podrem treballar amb una resolució més fina i representar millor aquests fenòmens. Però sempre hi haurà processos atmosfèrics més petits que haurem de representar de manera aproximada.

En què ha de fixar-se realment un visitant per fer una lectura intel·ligent dels radars i satèl·lits abans de pujar?

Per mi la clau no és només saber quin temps farà sinó entendre el perquè. Només així, quan estiguem a pistes, podrem llegir correctament els senyals del cel i de la natura encara que no tinguem cobertura o que se’ns congeli la mà quan traiem el mòbil per consultar tota aquesta informació. Per això insisteixo que és molt important la pedagogia que fem amb la informació meteorològica, o les formacions sobre meteorologia de muntanya que cada vegada més ens demanen.

Com plantejaràs l’espai del temps al Temps de Neu per ser útil tant a esquiadors com a famílies?

La proposta que he fet a la Laia Ferrer, la nova presentadora del Temps de Neu, és treballar aquesta pedagogia que et comentava. La idea que tenim és explicar el perquè dels fenòmens meteorològics que es poden veure a muntanya, l’evolució de la neu i altres curiositats que tinguin a veure amb la nivologia i la meteorologia a les estacions d’esquí. Farem petits reportatges sobre el terreny i els publicarem a les diferents plataformes i xarxes de 3Cat perquè arribin a un públic ben divers.

Com hem d’interpretar científicament la gran variabilitat actual entre temporades seques i episodis de neu rècord?

Aquesta variabilitat ha existit sempre, però sembla que, amb el canvi climàtic, quedarà més accentuada: alguns estudis diuen que el que va passar l’any passat, que es va debilitar el vòrtex polar i que van arribar més borrasques a la nostra latitud, podria passar més sovint en un futur. Però al mateix temps estem observant una disminució de les precipitacions hivernals significativa en alguns llocs del Pirineu. Les estacions ja han fet molta feina i potser ara també cal que els esquiadors aprenguem a adaptar-nos a un clima pirinenc que serà cada vegada més irregular: podem aprendre a esquiar amb neu de primavera per allargar la temporada, treballar la tècnica amb un monitor els dies de poca neu, o plegar abans d’esquiar i aprofitar per descobrir les valls… Són idees que ens permetran seguir gaudint del Pirineu els anys de poca neu.

Com es combinen les condicions naturals amb la gestió tècnica de pistes per garantir la seguretat?

La boira, el vent, la pluja i les altes temperatures poden jugar molt males passades a la neu. Per entendre-ho només fa falta tocar i observar la neu que hi ha més enllà de les pistes la majoria de dies de la temporada: quan n’hi ha, sol ser una neu regelada i sovint impracticable per a l’esquí. Treballar la neu a pistes cada dia implica allargar-li la vida i la qualitat. En aquest sentit les estacions catalanes tenen autèntics experts en fer miracles amb la neu, i aconsegueixen mantenir la seva qualitat encara que les condicions ambientals siguin molt difícils.

Quin consell clau donaries als usuaris per identificar riscos com el vent o els canvis de visibilitat?

Soc el primer que a vegades em fa ràbia i em pot arribar a semblar exagerat tancar pistes i remuntadors quan les condicions meteorològiques són adverses, però realment és l’única manera de garantir la seguretat a muntanya. Hem de pensar que la boira o el vent ens poden jugar una mala passada encara que estiguem dins el recinte d’una pista d’esquí. Per a mi la recomanació és molt senzilla: fer cas a les indicacions dels professionals, siguin písters o meteoròlegs, i no menysprear els perills de la muntanya.

Quin missatge de respecte per la natura t’agradaria compartir amb els lectors de RESPIRA per a aquesta temporada?

Jo proposaria a tothom posar més en valor el privilegi que suposa a l’hivern poder arribar a més de 2.000 metres d’altura amb tantes comoditats. Les estacions de PIRINEU365 estan fent grans esforços per minimitzar l’impacte que això suposa, però l’impacte ambiental continua existint i cadascun de nosaltres podem fer petites accions per fer que l’empremta que deixem a les valls sigui molt més positiva: passar la nit a un hotel familiar, escoltar els veïns, consumir producte local, respectar la natura, descobrir el patrimoni... són algunes idees que faran que també gaudim molt més de la nostra estada al Pirineu.

Gastronomia

Del porc, tot s’aprofita

Embotits del Pallars Sobirà. foto: Laia Tomàs

Llisca

«Al llarg de la història, el porc ha salvat Catalunya de la fam», assegura el cuiner Oriol Rovira, xef d’Els Casals, un restaurant amb una estrella Michelin que forma part de la finca agrícola familiar de Sagàs, al Berguedà, on, justament, els germans Rovira crien porcs i elaboren embotits amb carn pròpia. Per a un intèrpret d’aquell paisatge prepirinenc als fogons com és l’Oriol, la carn de porc, amb tot el que representa, ha de ser un ingredient —cuit a la cassola o curat en embotits— sempre present al seu rebost.

De fet, quan no existien frigorífics ni congeladors, el repte d’un receptari com el pirinenc era donar solucions per alimentar aquelles comarques durant tot l’any, fins i tot durant els àrids mesos hivernals. En aquest context, la proteïna càrnica per excel·lència era la de la carn de porc, que es conservava en embotits curats o cuits o bé dins de tupins o llarderes de terrissa confitades dins del seu propi llard líquid. En aquests recipients s’hi dipositaven talls de llom, costella i botifarra que quedaven aïllats de l’aire quan el greix condensat es refredava sobre seu. Els cuiners pirinencs d’avui han trobat, en recursos de subsistència com aquest, inspiració per a nous plats, com va ser el cas del tupí que Zaraida Cotonat cuinava al Fogony, un restaurant que fa 25 anys que conserva la seva estrella Michelin a Sort.

A les cases de pagès del Pirineu, la matança del porc —que sempre es portava a terme durant els mesos del fred— era una celebració social i familiar que gairebé pretenia conjurar-se contra l’amenaça de patir gana. Mentre els homes s’encarregaven d’escorxar la bèstia, les mocaderes —sempre dones— tractaven totes les parts que en sortien —des del llom fins als intestins— per transformar-les en tot un catàleg de productes que fan bo el refrany que resa que del porc, tot s’aprofita: botifarra negra, botifarra blanca, botifarra d’ou, secallona, fuet… En algunes comarques pirinenques, i de manera especial al Ripollès, aquesta tradició xarcutera és un tret d’identitat que en ple segle XXI no perd pistonada.

Si en aquesta llista d’embotits hi heu trobat a faltar una menció a la llonganissa és perquè, a l’Alt Pirineu, hi té un parent amb personalitat pròpia que respon al nom de xolís. El primer tret que el distingeix de la llonganissa és que el tall d’aquell embotit presenta una forma de número vuit. Aquesta forma es deu al mateix procés d’elaboració, que comença amb un assecat horitzontal, abans de penjar-lo per primera vegada i, a continuació, posar-lo a premsar dos dies per treure’n la humitat abans de deixar-lo curar al llarg d’uns dos mesos a mercè del clima fred i sec del Pirineu. Aquest premsatge és el responsable de la forma característica de vuit que li queda quan s’ha enllestit.

Gastronomia

Embotits 100 % pirinencs

El cert és que, al costat d’aquests embotits, dels quals podem trobar versions més o menys semblants arreu de Catalunya, al Pirineu se n’hi elaboren alguns de propis que en ple segle XXI han sobreviscut a tota mena de modes i tendències, encara que a vegades els ha vingut d’un pèl.

Un d’aquests és el pa de fetge, una mena de paté rústic cuit al forn i embolicat amb la mantellina, que és com s’anomena el tel del porc. L’artesana Marta Serradó, de l’obrador Xolís d’Adons (Alta Ribagorça), encara el fa segons una recepta manuscrita que va rescatar de les golfes de casa de la seva àvia, la Rosa de Cal Matiné. Cuit dins d’una cassola de terrissa, per a la Marta, aquella elaboració tradicional de les cases de pagès de muntanya —especialment de la Cerdanya i de l’Alt Urgell— avui és «un producte gurmet únic i especial».

Ben acotat en el calendari festiu de l’any, arreu d’aquestes muntanyes —sobretot al Pallars Jussà i al Pallars Sobirà— el farcit de Carnaval fa acte de presència a les vigílies d’aquesta celebració. S’elabora omplint l’estómac del porc —tradicionalment escorxat al febrer— amb una barreja de carn del cap, papada, cansalada (tallada a daus), pa, ous, panses, all, julivert, sal, pebre i, en determinades zones, arròs. Els darrers anys, el farcit de Carnaval ha passat de ser un producte gairebé oblidat a símbol de les xarcuteries i restaurants del Pallars Sobirà, on fins i tot s’organitza un concurs per escollir el millor a la capital, Sort.

Fora de la categoria dels embotits, el porc també senyoreja en receptes pròpies del Pirineu, algunes de tan icòniques com el freginat —un plat típic de matança que aprofita la sang i els menuts del porc (fetge, pulmó) cuinats amb una salsa de ceba i vi— o el famosíssim trinxat de la Cerdanya, en què una rosta de cansalada sempre corona la barreja de col d’hivern i patata. Més enllà de la tradició, les cuines dels restaurants pirinencs segueixen creant nous plats amb els talls que els ofereix el porc, i és així com la cuinera Núria Bonet, guanyadora en la categoria Revelació dels Premis Nacionals de Gastronomia del 2024, ha convertit l’orella de porc a la brasa en un aperitiu «que ja no puc treure, perquè els clients sempre me’l demanen».

Els ramaders pirinencs, però, també es dediquen a la cria d’aviram, d’ovelles, de cabres i de vaques, amb races autòctones i plats singulars que reforcen la identitat d’aquesta gastronomia de muntanya.

Al Pallars Sobirà, la raça autòctona d’ovella xisqueta (o ovella pallaresa) ha originat algunes singularitats gastronòmiques que no trobem enlloc més del país, com la girella, l’únic embotit de carn de xai que es fa a Catalunya. També és remarcable que l’olla pallaresa —la versió local de l’escudella— incorpora espatlla i costellam de corder. El plat també porta talls de vedella, de porc i de pollastre o de gallina, barrejats amb fideus gruixuts i hortalisses d’hivern. És, sens dubte, una de les receptes més reconfortants per superar el fred hivernal.

En aquesta mateixa estació, el receptari de la Cerdanya proposa un plat de corral amb un nom 100 % autòcton, el tiró amb naps, que és el nom que rep, amb el dialecte comarcal, l’ànec amb naps. Aquests naps, si pot ser, han de ser negres, que són els autòctons de la Cerdanya.

Amb tot, si alguna cosa caracteritza el paisatge de pastures pirinenc, des del Ripollès fins a l’Alta Ribagorça, són els ramats de vaques. Cada cop més, els vaquers pirinencs que defensen productes de qualitat opten per un model de producció sostenible i extensiu, tant per al bestiar destinat a la carn com per al destinat a la llet. De les races de carn, en destaca l’autòctona bruna, que està emparada per la Indicació Geogràfica Protegida Vedella dels Pirineus Catalans.

Gastronomia

Formatges únics

La importància de les races de vaca de llet va créixer especialment a l’entrant del segle XX, quan la Cooperativa del Cadí va estendre la pastura de la vaca frisona, originària de Suïssa, per les muntanyes de l’entorn d’aquell massís. Amb aquesta llet, avui s’elaboren un formatge i una mantega amb denominacions d’origen protegides circumscrites a l’Alt Urgell i la Cerdanya.

La producció de formatges artesans ha fet créixer el prestigi de la gastronomia pirinenca com pocs altres sectors. A mitjan octubre, cada any els formatgers del Pirineu se citen a la mostra que té lloc en el marc de la Fira de Sant Ermengol de la Seu d’Urgell, aparador de l’enorme diversitat làctica d’aquestes comarques. Si entre els dos formatges tradicionals del Pirineu destaquen, sobretot, el serrat i el tupí —reviscolats fa cinc dècades gràcies a la col·laboració entre la pagesia local i els primers neorrurals que es van instal·lar al territori—, avui en aquestes comarques s’hi elaboren formatges innovadors, inspirats en tradicions d’aquí i d’allà, que, en qualsevol cas, eren inimaginables fins entrat el darrer quart del segle XX.

{{ c.n }}

{{ rbName }}

{{ t }}

{{ rbPlace }}{{ rbNote }}

La temporada de formatges arrenca a la primavera, quan vaques, ovelles i cabres comencen a oferir la millor llet, que arrossega la frescor i les aromes dels prats pirinencs. Deixem enrere els mesos del fred, que han determinat els plats més característics del receptari del Pirineu, per esperar amb delit les collites fugaces de l’horta d’estiu —tomàquets, albergínies, carbassons…— fins que la tardor despunti i dins del bosc comencin a treure-hi el cap els ceps, els rovellons, els camagrocs, els fredolics…

Són l’última delícia de l’any, que també es conserva amb mètodes i receptes ancestrals de les generacions sàvies que se sabien preparar per superar els hiverns durs amb rebosts carregats d’embotits, de tupins i de conserves que, quan tot sembla somort, al paladar desperten els sabors vius, intensos i únics del Pirineu.

Les sis estacions de PIRINEU365 generen residus específics de difícil tractament a causa de la seva naturalesa tècnica i de les particularitats logístiques de l’alta muntanya. Fins ara, una part d’aquests plàstics industrials no disposava d’una via específica de valorització i podia acabar en circuits d’eliminació, com l’abocador o la incineració, amb la consegüent pèrdua de materials potencialment aprofitables.

Per revertir aquesta situació, s’ha impulsat el projecte REVIU, una iniciativa d’economia circular que transforma els residus plàstics i termoplàstics generats a les estacions en nous elements de valor per als mateixos espais.

El projecte es basa en un acord amb l’empresa EQUISOST, ubicada a Vic (Osona). Aquesta col·laboració permet recollir els materials a les estacions, processar-los mitjançant selecció, trituració i extrusió, i reintegrar-los a la muntanya en forma de perfils, plaques o mobiliari. Es tracta d’un model on el material és recuperat i transformat al territori de Catalunya, evitant la dinàmica tradicional d’extreure, utilitzar i llençar.

Per fer-ho possible, s’ha dissenyat un sistema de logística interna amb big-bags de gran capacitat degudament identificats. Aquests contenidors s’omplen durant l’any i es coordina una expedició de transport o recollida al final de la temporada d’hivern cap a la planta de tractament, registrant el pes exacte de cada càrrega mitjançant dinamòmetres per garantir-ne la traçabilitat.

En el seu primer any de desplegament, REVIU ha permès recuperar dues tones de plàstic industrial. Part d’aquest material s’ha utilitzat per fabricar jardineres a La Molina, bancs a Vall de Núria i papereres de reciclatge a diferents punts del domini.

A més, s’ha dut a terme una aplicació tècnica destacada: una prova pilot de 60 metres de paravent instal·lada a l’estació de Vallter. Els paravents són estructures essencials per frenar l’acció del vent i afavorir l’acumulació natural de neu. Tradicionalment es fan de fusta o canya, i aquest nou tram fabricat amb plàstic reciclat es compararà de manera sistemàtica amb un tram equivalent de material tradicional per a avaluar-ne la resistència al fred, la durabilitat i el comportament mecànic en condicions d’alta muntanya. Si la prova confirma un comportament adequat, PIRINEU365 estudiarà en quins emplaçaments i condicions es pot ampliar l’ús d’aquest material.

Publireportatge · Helly Hansen

El sistema de les tres capes

A la muntanya i al mar ens hem d’equipar per capes per què fa fred i vent i les temperatures solen ser molt baixes. Per fer-hi front, ens equipem amb el conegut sistema de les tres capes que va inventar Helly Hansen entre els segles XIX i XX amb una sèrie d’innovacions que van canviar per sempre la manera de vestir-nos.

Aquestes innovacions clau van ser la primera jaqueta impermeable o tercera capa (1877), el primer jersei de fibra polar o segona capa (1961) i la primera samarreta tècnica Lifa (1972) o primera capa. A partir d’aquí, mai no s’ha deixat d’innovar i s’han incorporat les jaquetes amb membrana, farcits com el Primaloft o sistemes de regulació de la temperatura corporal com el H2Flow

1Primera capa

Lifa: mantenir la pell seca

La Lifa o primera capa està dissenyada per mantenir la pell seca. La fibra Lifa és lleugera i hidròfoba: rebutja la humitat i allunya la suor de la pell per transferir-la a la capa següent. Si volem més comoditat o més escalfor perquè som fredolics, escollirem la Lifa combinada amb llana merina.

2Segona capa

Retenir la calor corporal

La segona capa és la que reté la calor corporal. Les peces de roba no escalfen, sinó que atrapen l’aire que s’escalfa amb la temperatura corporal. L’excés de calor i humitat del nostre cos quan esquiem crea una força que l’empeny cap a fora. Les capes transpiren i transporten l’excés d’humitat i de calor cap a l’exterior per mantenir el cos sec i a una temperatura de confort.

Quant a les segones capes, algunes retenen més calor que altres com la fibra polar de gramatges 100, 200, 300 o amb diferents textures que “atrapen” de menys a més l’aire calent. Helly Hansen va crear el 2018 el Lifaloft, la segona capa amb una òptima relació de lleugeresa i retenció de calor.

3Tercera capa

Protegir dels elements

La tercera capa, formada per la jaqueta i el pantaló, estan desenvolupades amb tecnologies de membrana com la Helly Tech, la Lifa Infinity o la Lifa Infinity Pro transpirables i impermeables capaces de regular la temperatura interior en funció de l’activitat, de protegir el cos de l’entrada d’aigua, neu o vent i també de les caigudes.

Publireportatge · Helly Hansen

Claus per escollir la roba correcta

Esquiadors a Chamonix. fotos: Helly Hansen

Llisca

No es tracta de sumar capes per què sí, el què farà que suem més i ens abrigui menys, sinó seleccionar les més indicades. Primer hem d’analitzar quina activitat farem, quina és la seva intensitat i quin temps farà. La nostra roba serà diferent si fem esquí de pista intens, si combinem esquí amb aturades per anar a la cafeteria, filmar o fer fotos o si fem fora pista o esquí de muntanya.

Com a primera capa, escollirem una Lifa si fem esquí intens, de muntanya o freeride. Si fa molt fred o combinem el descens de pistes amb aturades, serà millor posar-nos una lifa Merino que ens abrigarà més. La nova Lifa KnitEvo és d’altres prestacions, sense costures i que facilita la transpiració o la retenció de calor segons la zona del cos.

Una altra qüestió important és quina segona capa farem servir o, fins i tot, si en necessitem. Per retenir la calor corporal podem optar per un polar més o menys gruixut o per una capa més tècnica com la Lifaloft. Combina les fibres Lifa amb Primaloft, reté la calor que necessita el cos, és més lleugera i molt comprimible i la podem guardar a la motxilla si fem un exercici intens i treure-la si fa més fred i vent.

La tercera capa (jaqueta i pantaló) és la que ens protegirà dels elements exteriors. Aquí la clau és la membrana que empri la jaqueta, que serà de 5.000 mm per a ús urbà (Helly Tech Protection), de 10.000 mm per esquiar en una temperatura agradable(Helly Tech Performance) o de 20.000 mm per als professionals, esquiadors d’alt nivell i intens (Helly Tech Professional).

Si combinem esquí suau, aturades a la cafeteria o per filmar es recomana una jaqueta amb farcit, normalment de Primaloft. Si fem esquí de muntanya, fora pista o esquí intens és millor una jaqueta de construcció 2,5L o 3L. Pel què fa al disseny, les jaquetes d’esquí fora pista i esquí de muntanya són més llargues, permeten connectar jaqueta i pantaló per què no entri neu. Les de freeride solen ser més amples per facilitar els moviments i les execucions dels salts. Per a esquí de pista, n’hi ha múltiples possibilitats des de les més esportives fins les “Puffy”que es fan amb materials encoixinats i sintètics d’estil “plomes”.

Mercats i fires de Nadal

Ripollès:

tradició ramadera i camins de llum

Fira de Nadal de Ribes de Freser. font: Ajuntament de Ribes de Freser

Llisca

La tradició nadalenca pirinenca batega amb força al Ripollès, una comarca amb una història molt arrelada on les fires de Nadal esdevenen veritables espais de trobada familiar.

Mercats i fires de Nadal

Cerdanya:

un Nadal per a somiar entre altiplans

Encesa de llums de Nadal a Puigcerdà. font: Ajuntament de Puigcerdà

Llisca

La Cerdanya, amb el seu paisatge d’altiplà ampli i assolellat, ofereix un ambient nadalenc sofisticat i molt vinculat a la cultura de muntanya:

Mercats i fires de Nadal

Berguedà:

jocs tradicionals i caliu d’hivern

La Fia-faia de Bagà, la nit del 24 de desembre. foto: Rafael López Monné

Llisca

El Berguedà fusiona la seva identitat industrial i forestal per proposar fires molt diferents i plenes d’història:

Mercats i fires de Nadal

Alta Ribagorça:

màgia familiar i tradicions de muntanya

Sant Climent de Taüll, a la Vall de Boí. foto: Gemma Bragulat / Patronat de la Vall de Boí

Llisca

A l’Alta Ribagorça, el Nadal se celebra posant en valor els pobles de pedra i la tranquil·litat dels paratges romànics:

Mercats i fires de Nadal

Pallars Sobirà:

el batec de la proximitat i el km 0

Artesania a la Fira de Nadal d’Esterri d’Àneu. font: Ajuntament d’Esterri d’Àneu

Llisca

El Pallars Sobirà destaca per mantenir viva l’essència d’un Nadal lligat estrictament als seus petits productors de muntanya:

Des de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya, organitzadora de la Copa Catalana d’Esquí de Muntanya des de fa més de 40 anys, s’ha iniciat també un nou repte com és el dels 50 cims amb esquís de muntanya. Seguint la traça encentada pel repte dels 100 cims, s’ha iniciat aquesta nova iniciativa que té com a objectiu portar a conèixer els diferents cims del Pirineu català amb esquís de muntanya.

El punt de partida és el llibre d’en Pito Costa L’Esquí de Muntanya a Catalunya, 50 itineraris pel Pirineu Català. Amb el vist i plau de l’autor i les editorials Cossetània i Alpina, es proposa l’ascensió als cims descrits al llibre que cada participant podrà fer al seu ritme.

Els cinc cims que proposem a continuació són cinc d’aquests cims proposats en el llibre per Clàudia Galícia (Puigllançada), Gil Orriols (Pic de Bassiero), Arnau i Toni Anguera (3 colls de Núria), Glòria Martí i Carles García (Castell de Rus) i Xevi Sadurní (Pic de l’Infern).

Els cinc itineraris, d’est a oest

1Pic de l’Infern circularRipollès i Conflent · 2.869 m→2Tres colls de NúriaRipollès, Cerdanya i Conflent · 2.829 m→3Puigllançada i la TosaCerdanya i Berguedà · 2.537 m · 2.408 m→4Pic de BassieroPallars Sobirà · 2.897 m→5Castell de RusAlta Ribagorça · 2.777 m→

text: FEEC. mapes: Editorial Alpina.

Itinerari 1 / Ripollès i Conflent

Pic de l’Infern circular

2.869 m

Pic de l’Infern circular. foto: Xevi Sadurní

Llisca

Fitxa tècnica

Punt de partidacarretera C‑771 (2.090 m)

Desnivell+/-1.550 m

Horari5 h en total

Dificultat***. BE-S3

Orientaciótotes

PropostaXevi Sadurní

Iniciem l’itinerari a la carretera C‑771, que puja a Ulldeter. A la part baixa de l’estació d’esquí hi ha tota una sèrie de revolts de ferradura. En l’últim d’aquests revolts surt el camí que puja fins al refugi d’Ulldeter (2.220 m). L’accés al refugi no té cap misteri i cal seguir el sender que s’eleva pel marge esquerre del riu Ter. A la cota 2.185 m creuem el riu i guanyem altura zigzaguejant entre pins negres fins al refugi.

Continuem en direcció oest i creuem la pista d’esquí El Xalet per anar a cercar l’ampla coma que reposa sota els murs de la cara nord del Gra de Fajol. Seguim enlairant-nos en direcció oest-sud-oest per encarar la pujada al coll de la Marrana (2.529 m), amb precaució i vigilant les possibles plaques i cornises que s’hagin format a sotavent. Flanquegem cap a l’oest, en lleuger descens, sota els contraforts del Bastiments fins a arribar als Aigols Podrits (2.435 m).

Tornem a posar pells i encarem la pujada cap al coll de Tirapits (2.784 m), sempre cap a l’oest, entre comes molt esquiables i terreny força obert. Quan el circ es va tancant, tracem cap a la cabana de Tirapits (2.700 m) per fer una última diagonal cap al sud amb la intenció de progressar per terreny menys empinat fins al coll. Des del coll seguim la carena cap a l’oest pel seu vessant sud fins al coll de Carançà (2.723 m). En aquest punt comença la magnífica esquiada cap a l’estany Blau (2.584 m) i després cap a l’estany Negre (2.505 m), tot anant a buscar la sortida natural de l’estany per continuar davallant per un paisatge espectacular fins a l’estany de les Truites (2.265 m). Aprofitem aquest indret tan especial per fer un mos, calçar pells i enfilar cap al coll al nord del pic de l’Infern.

Creuem l’estany en direcció nord-est i tracem per terreny obert buscant la línia de menys pendent fins a situar-nos a la coma de l’Infern. Llisquem per la coma en direcció sud fins als estanys de la Coma de l’Infern, on canviem el sentit de la marxa cap al sud-est per coronar el coll. Esquiem les pales dretes i sostingudes fins a un replà situat a 2.622 m, on calcem pells per afrontar la pujada al portell dels Gorgs (2.790 m), bretxa entre el pic de Freser i el pic de l’Infern. Per coronar aquest pas guanyem altura sempre cap al sud per aquest vessant obac de la muntanya. Una autèntica nevera on s’acostuma a conservar una bona neu pols durant tot l’hivern. Un cop a la bretxa, esquiem per terreny obert fins als Aigols Podrits, on reprenem el mateix itinerari d’anada fins al punt d’inici.

Fitxa tècnica

Punt de partidaVall de Núria (1.960 m)

Desnivell+/-1.600 m

Horari5 h en total

Dificultat***. BE-S3

Orientaciótotes

PropostaArnau i Toni Anguera

Sortim de Vall de Núria (1.960 m) tot resseguint la pista d’esquí Finestrelles en direcció nord-oest. En sortir de la pista d’esquí progressem pel torrent de Finestrelles. Guanyem altura progressivament fins a la cota 2.260 m, quan canviem el rumb en direcció nord per superar una canal ampla i força inclinada (compte amb les possibles allaus de placa). Arribem a la cota 2.383 m, un fals coll situat a l’est del roc de la Maula, i canviem de direcció flanquejant a la nostra dreta per anar a buscar la coma de Finestrelles. Progressem en direcció nord per pendents regulars fins a arribar al pic de Finestrelles (2.829 m).

Iniciem el descens pel vessant nord per terreny regular i sostingut fins a arribar al pla de la Beguda (2.300 m), un pla a la capçalera de la coma d’Eina. Remuntem pel fons de la coma en direcció est fins a sota els vessants del pic d’Eina, continuant vers el nord-est per remuntar per terreny més inclinat fins al coll de Torre d’Eina (2.668 m). Fem el descens per la coma evident que davalla directament del coll en sentit nord tot fent un canvi de direcció vers el sud-est a la cota 2.400 m fins a la confluència amb la vall de l’Estanyet (2.300 m). Aprofitem el canvi de pells per fer una pausa i remuntem en direcció sud-est fins al coll d’en Bernat (2.616 m).

Continuem en flanqueig a mig vessant per la falda del pic de Noufonts a cercar el coll de Noufonts (2.652 m). Ara només cal davallar fins al punt d’inici de la ruta, primer per pendents sostinguts que de mica en mica es van relaxant i ens van conduint cap al torrent de Noufonts. A la cota 2.250 m hem de sortir del torrent per evitar el seu engorgament. Esquiem allunyats del marge esquerre del barranc per terreny obert fins al pont de l’Escuder (2.133 m). Creuem el torrent de la Coma de les Molleres i el seguim pel marge esquerre fins a arribar a les pistes d’esquí de Vall de Núria.

Itinerari 3 / Cerdanya i Berguedà

Puigllançada i la Tosa

2.537 m · 2.408 m

Fitxa tècnica

Punt de partidaaparcament dels Alabaus (1.820 m)

Desnivell+/-1.650 m

Horari5 h en total

Dificultat**. BE-S3

OrientacióN, NE i NW

PropostaClàudia Galícia

Sortim de l’aparcament dels Alabaus, a les pistes d’esquí de La Molina, paral·lels a la carretera BV‑4031 fins a l’entrada del torrent de la Fou, pel qual progressem salvant les estretors pel marge dret del torrent. A la cota 1.900 m, coincidint que el terreny perd inclinació, seguim cap al nord-est pel torrent de la Geperuda fins a l’ample llom que ens condueix fins al cim del Puigllançada.

Esquiem pel llom en direcció nord-oest i oest seguint les torres d’alta tensió fins a les proximitats del coll de Pal. Creuem la carretera i posem pells per pujar a la Tosa pels amples lloms que dominen la capçalera del torrent de Coma Floriu, la vall que queda amagada rere la carena que tenim al davant. Foquegem en direcció oest i després nord-oest pels amples lloms que s’alcen sobre la capçalera.

A mesura que guanyem altura ens atansem a la carena a la recerca del cap del Serrat Gran (2.402 m). Davallem fins a la collada Baixa (2.347 m) sense la necessitat de treure pells i continuem pel vessant est de la carena tot deixant el puig de Comabella (2.436 m) a la nostra esquerra. Des d’aquest punt ja podem veure les pistes d’esquí i el refugi Niu de l’Àliga, que domina el cim de la Tosa. Arribem fins a la punta més alta, al nord del refugi, i traiem pells per començar el descens.

Esquiem cap a l’est per seguir el torrent de Comabella. A l’altura del collet de la Mola (2.350 m) encarem el descens cap al sud-est per terreny més dret fins al torrent de Coll de Pal, que seguim fins a l’entrada del torrent Roig, a 1.860 m, on fem l’últim canvi de pells. Avancem en direcció sud-est pel torrent i salvem l’estretor de la part inicial zigzaguejant alçats i allunyats del marge esquerre. Retornem al torrent després de superar aquest primer ressalt. Passat aquest tram, podem dir que s’han acabat les dificultats de la ruta. Avancem per terreny mitjanament encaixonat fins a arribar a l’ample llom del Puigllançada, que seguim en direcció nord-est fins a les pistes d’esquí, fins a l’inici de l’itinerari.

Itinerari 4 / Pallars Sobirà

Pic de Bassiero

2.897 m

Fitxa tècnica

Punt de partidaaparcament de la Peülla (1.910 m)

Desnivell+1.000 m/-1.400 m

Horari3 h d’ascensió

Dificultat***. BE-S2/S3

OrientacióNE, N i NW

PropostaGil Orriols

Creuem el riu de la Bonaigua per sota dels remuntadors de l’estació. Per accedir a la vall de Gerber fem un llarg flanqueig a mig vessant en direcció sud-est per travessar les pales sobre la Mare de Déu de les Ares. El tram de 500 m exposat a les allaus provinents de les canals superiors és probablement el punt més delicat de tot l’itinerari. Un cop superat, ens endinsem en direcció sud a través d’un bosc dispers de magnífics pins.

Passem diversos estanyets abans de travessar l’angosta desembocadura de l’estany Gerber (2.165 m). Arribats a l’estany cal guanyar altura ràpidament pels pendents de l’esquerra fins a superar el límit del bosc. A uns 2.300 m ens trobem ja per sobre de la cubeta de l’estany i podem progressar per terreny més planer en direcció sud. Creuem l’estany Llong i seguim cap al sud-oest deixant l’estany Redó a l’esquerra. Sense dificultats arribem a l’estany de l’Illa (2.453 m), a la riba del qual trobem el refugi Mataró. El creuem en direcció sud-oest i remuntem uns escassos 50 m fins a un collet poc definit des d’on s’albira el coll de Bassiero (2.738 m). Flanquegem per entrar en una olla a la base de la canal que dona accés al coll. Aquesta canal pedregosa, molt exposada al vent, acostuma a estar desguarnida de neu, i sovint arribarem al coll a peu o amb grampons. Del coll zigzaguegem per l’ampla pala summital fins a assolir el cim.

El descens el fem per la vall de Cabanes, tot traçant una travessa de gran categoria. Esquiem fins a l’estany Gelat (2.630 m) i en sortim en direcció est esquiant la coma de Cabanes per accedir a l’estany Negre (2.180 m) pel riu de les Abadies. Continuem el descens per la vall que s’orienta cap al nord, traçant un flanqueig alçats pel marge dret per evitar les allaus que puguin baixar pel vessant sud-est del Pui de la Bonaigua. Passat aquest tram seguim el descens, sempre pel marge esquerre del torrent, alternant clarianes i zones de bosc fins al refugi del Gerdar (1.500 m).

Itinerari 5 / Alta Ribagorça

Castell de Rus

2.777 m

Castell de Rus. foto: Glòria Martí i Carles García

Llisca

Fitxa tècnica

Punt de partidapont de la Ribera (1.692 m)

Desnivell+/-1.500 m

Horari3 h 30 min d’ascensió

Dificultat***. MBE-S3

OrientacióNW, N i W

PropostaGlòria Martí i Carles García

Progressem per l’obaga de la pista que remunta la vall pel marge esquerre durant 1,5 km. Quan arribem al final de la pista (1.850 m), prenem a l’esquerra el camí indicat fins al port de Rus. Creuem el barranc de Moró i guanyem altura en direcció sud-est allunyant-nos del barranc de Sant Martí. A la cota 1.925 m girem a l’esquerra cap a una clariana que travessem per la seva part baixa.

El camí planeja cada vegada més fins a retornar a la vall, elevat sobre el profund barranc. Finalment el creuem per una passera a la cota 1.990 m i seguim pujant pel marge dret. Guanyem altura en direcció sud-est enllaçant les clarianes del vessant solà. A 2.180 m creuem el barranc precedent de l’estany Creixell i continuem pels suaus lloms del centre de la vall, ampla i despullada de vegetació.

Cap als 2.350 m ens apropem a la canal més marcada, que guanya altura entre el pic de l’Estanyet i el Castell de Rus. La seguim en direcció est. Després d’un primer tram angost, seguim per terreny més obert fins a atansar un replà a 2.650 m sota el coll Roi. Seguim en direcció sud-est fins al Castell de Rus sense especials dificultats. Esquiem el descens pel mateix itinerari de pujada.